facebook twitter

La bona feina de la lluita antimilitarista dóna fruits. Felicitem a les companyes que arreu estan articulant la defensa col·lectiva de l'objecció fiscal a la despesa militar. A Lleida, des de la Coordinadora d'ONGD i aMS seguim impulsant la defensa d'aquest dret amb la campanya "Desarma els teus impostos"

30/04/2019

Les esmentades persones, que en l'exercici fiscal de 2015 havien desviat cadascuna 300€ de la seva declaració d'IRPF, en concepte d'Objecció Fiscal a la Despesa Militar, cap a diversos col·lectius locals que, sense ànim de lucre, treballen per una societat millor, van rebre al gener de 2017 un escrit de l'Agència Tributària (AT), el qual els notificava la imposició d'una sanció per "infracció tributària lleu". Aquesta sanció era de 150€ per persona que, un cop descomptades les corresponents bonificacions, quedava en 78'75 €.



La notificació va ser recorreguda davant la pròpia AT al·legant, en síntesi:



- Que les declaracions d'IRPF van ser presentades juntament amb un escrit adreçat al director de l'Agència Tributària en el qual s'explicava el motiu de l'Objecció Fiscal, afegint els comprovants d'haver ingressat els 300€ en el compte bancari de diferents organitzacions socials.



- Que aquesta carta explicava la seva condició de persones objectores a la despesa militar, amb la finalitat de preservar el dret a la vida i la integritat de totes les persones.



Aquest recurs va ser denegat per l'Agència Tributària en els termes que segueixen:



"Les seves al·legacions, presentades en data xx de gener de 2017 són desestimades, ratificant la motivació detallada en l'obertura de l'expedient sancionador, ja que el concepte al·legat d'objector de consciència a la despesa militar no està contemplat en la normativa fiscal, no admetent com deduïble, per tant, en els termes pretesos pel contribuent ".



Recurs al TEAR



Davant aquesta resposta, al març de 2017, es presenta un recurs davant la Sala 1 del Tribunal Econòmic Administratiu Regional de la Comunitat Valenciana. En síntesi, el que les persones objectores a la despesa militar argumenten jurídicament és:



- La motivació que es va explicar per escrit del fet de realitzar l'Objecció Fiscal a la Despesa Militar -Preservar el dret a la vida i la integritat de totes les persones- està emparada per la Constitució espanyola i per la Declaració Universal dels Drets Humans, que són fonaments legals de rang superior als que invoca (la Llei general tributària) l'acord de sanció que s'impugna.



- No s'ha deixat de pagar, sinó que s'ha desviat una part dels impostos (la corresponent a la despesa militar) cap a finalitats socialment útils. No hi ha hagut ocultació ni ànim defraudatori. Per tant, no s'ha eludit el deure tributari.



- S'ha vulnerat el principi de presumpció d'innocència, ja que la desestimació de les al·legacions per part de l'Agència Tributària no valora cap manera la possible "culpabilitat" de les persones objectores sinó, només, el fet que l'Objecció Fiscal a la despesa Militar no estigui recollida en la Llei Tributària. Aquesta qüestió es fonamenta amb suport de diverses sentències del Tribunal Suprem.



Sentencia del Tribunal




La sala 1 del TEAR de València resol el recurs al setembre de 2018 donant la raó als demandants i anul·lant la sanció. Després d'una anàlisi de la pròpia llei tributària, valora diferent jurisprudència arribant a la conclusió esmentada. Reproduïm a continuació la part en la que millor explicada ens sembla que està l'argumentació:


Llegados a este punto, podemos recapitular algunas de las ideas expuestas con respecto a la motivación de la culpabilidad. Se trata de un elemento absolutamente esencial del acuerdo sancionador, consistente en el razonamiento explícito y minucioso en cuanto a por qué de los hechos ha de concluirse la existencia de la culpabilidad necesaria para la existencia de la infracción, sea dolo o culpa, según lo expuesto. La motivación de la culpabilidad ha de hacer referencia específica e individualizada a los hechos concurrentes en el caso concreto de que se trate, los cuales deben describirse con detalle, dándose razón de su prueba. Sin embargo, la descripción -aun minuciosa- no puede bastar como motivación de culpabilidad; y la motivación de la culpabilidad es también algo distinto de la conclusión de su existencia. Es precisamente la expresión del enlace lógico existente entre los hechos y la culpabilidad. Su falta o insuficiencia no es un defecto meramente formal, sino que determina la invalidez del acuerdo sancionador, siendo el vicio insubsanable. Por último, no ha de consistir en fórmulas genéricas, vagas, imprecisas o estereotipadas, susceptibles de ser utilizadas en otros supuestos o con diferentes obligados tributarios; ni en la sola descripción de los hechos regularizados o constitutivos de la infracción; ni debe construirse mediante razonamientos negativos o de exclusión, como la falta de alegación, por parte del presunto infractor, o la inexistencia, de causas exoneradoras de responsabilidad, tales como la claridad de la norma e inexistencia de interpretación razonable, o la disponibilidad para el contribuyente de los servicios de información de la administración tributaria.


La aplicación de la doctrina expuesta exige el análisis del acuerdo sancionador, en el que la motivación de la culpabilidad es del siguiente tenor:


“Dado que en nuestro ordenamiento jurídico sancionador no tiene cabida una responsabilidad objetiva, para que la conducta realizada sea constitutiva de infracción tributaria debe apreciarse la existencia de culpabilidad en la misma, exigida por el artículo 179 de la Ley 58/2003, General Tributaria. Para apreciar la existencia de culpabilidad no es preciso que el contribuyente sea consciente de que obtiene el resultado prohibido, y que además dicha obtención sea deliberada, conciencia y voluntad que configuran el dolo, sino que basta con que no actúe de forma diligente en el cumplimiento de sus deberes tributarios. Cabe apreciar en la conducta del contribuyente la existencia de culpabilidad por no haber observado el cuidado o diligencia debidos, al haber incluido en su declaración 300,00 euros en concepto de retenciones efectivamente practicadas según el art. 11 de la Directiva 2003/48/CE, sin cumplir los requisitos exigidos en dicha normativa.

Por ello, no existe un error involuntario ni una discrepancia de criterios acerca del contenido y alcance de las normas, lo que demuestra la existencia del elemento intencional, de modo que la conducta del contribuyente consistente en dejar de ingresar la deuda tributaria correspondiente al IRPF del ejercicio 2015 debe calificarse como infracción tributaria de conformidad con el artículo 191 de la Ley 58/2003 General Tributaria.”


Es pot apreciar, per tant, que la motivació transcrita es limita a l'ús de fórmules genèriques o estereotipades, sense baixar a l'anàlisi de les circumstàncies concretes del cas, de manera que podria utilitzar-se la mateixa pel que fa a qualsevol altres supòsits o obligats tributaris, limitant-se a la descripció dels fets regularitzats, sense expressió de cap raonament en virtut del qual es desprengui culpabilitat i fonamentant-la en fórmules negatives, és a dir, en la no concurrència de causes exoneradores d'una culpabilitat que, segons el parer d'aquest Tribunal no ha quedat suficientment motivada. Per tant, ha d'anul·lar l'acord sancionador.


Notícia extreta i traduïda del blog del Grupo Tortuga


El teu correu electrònic
agost 2019
Dl.Dm.Dx.Dj.Dv.Ds.Dg.
1234
567

Presentació del vídeo: Les bones pràctiques en la campanya agrària:
(Dijous 8 d'agost a les 11:30h a la sala d’actes Unió de Pagesos de Lleida, C/ Riu Bessos N22.)

8
91011
12131415161718
19202122232425
262728293031