facebook twitter

La ciutat de Tunis s’alça a pocs quilòmetres de l’antiga Cartago. Terra d’història en majúscules, la capital de Tunísia també ho és de les ‘primaveres àrabs’, onada de protestes i de revoltes que van canviar la cara del nord i de l’est de la Mediterrània. Sis anys després, tres països —Egipte, Tunísia i el Marroc— exemplifiquen els camins divergents i alguns rerefons comuns d’aquells esdeveniments. Article a Sentit Crític

Manifestació a la plaça Tahrir del Caire (Egipte) / HELENA OLCINAManifestació a la plaça Tahrir del Caire (Egipte) / HELENA OLCINA

10/05/2017

És el 2008. A 400 quilòmetres de Tunis, la polsegosa Redeyef es revolta per denunciar que els llocs de treball de les mines de fosfat —de propietat estatal i principal riquesa de la ciutat— són reservats, amb procediments opacs, a famílies pròximes al president, Zine al-Abidine Ben Ali. Redeyef, farta de la corrupció, de l’atur, de la pobresa i de l’autoritarisme, manté la protesta durant sis mesos, tot i la repressió policial. Hi moren tres persones, i 33 manifestants i periodistes van a la presó.


Les mateixes frustracions de Redeyef es personificaran, al desembre del 2010, en el jove fruiter Mohamed Bouazizi, que s’immolarà a Sidi Bouzid, humiliat pel sistema. Milers de persones protestaran arreu del país. Un mes més tard, l’autòcrata Ben Ali fugirà de Tunísia.


Les revoltes es van estendre com la pólvora. Síria, el Iemen i Líbia se’n van endur la pitjor part, en forma de guerres. El 2011, al Marroc, el rei Mohamed VI va aplacar les protestes encapçalades pel Moviment 20 de Febrer amb la introducció de reformes constitucionals, mentre que, a Egipte, Hosni Mubarak era enderrocat. L’any següent, els Germans Musulmans arribaven al poder, del qual van ser desallotjats per un cop militar el 2013. A Tunísia, mentrestant, es consolidava una democràcia representativa.


“La caiguda de Ben Ali va ser una victòria tremenda. Teníem la percepció que ho podíem aconseguir tot”, explica Abir Fekih, periodista i activista tunisiana. Ben Ali era l’home fort del país des del 1987, quan havia succeït a un dels mites de la descolonització: Habib Burguiba.


“La veritable clau” de la diferència entre les transicions tunisiana i egípcia “ha estat el rol de l’Exèrcit”, explica Ricard González, periodista català amb una àmplia experiència als dos països. “A Egipte, l’Exèrcit ha estat la institució del poder des del 1952”, quan els Oficials Lliures de Nasser van enderrocar el rei Faruk, “fins ara”.


“Però, a Tunísia, l’Exèrcit no té tantes ambicions polítiques”, diu González, que ho vincula al fet que Burguiba “va anar amb molt de compte de no donar-li tanta força”. Fekih hi coincideix: “L’Exèrcit li podria haver fet el joc al Ministeri de l’Interior i posar punt final a la revolució. No ho va fer”.


Revolució, però no pas a l’economia


Tot i els canvis polítics, “a Tunísia els poders fàctics i econòmics continuen sent els mateixos que abans”, diu González. “Molts sectors romanen tancats al monopoli, controlats per homes de negocis. Els bancs donen pocs crèdits als emprenedors, hi ha molta corrupció i no s’han implementat reformes. És un capitalisme sense la part bona del capitalisme.” A Egipte és pitjor: l’Exèrcit controla una part considerable de l’economia, “continua guanyant contractes sense transparència, i té molta culpa d’haver arribat on som ara”.


“L’economia ha empitjorat clarament”, diu Lina Ben Mhenni, activista i bloguera tunisiana ja activa en l’època de Ben Ali, “per diversos factors, entre els quals la inestabilitat i l’ascens del terrorisme, que ha afectat diversos sectors, sobretot el turístic, molt important”. Els governs signen préstecs amb el Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI) i miren d’atreure inversions estrangeres. Però aquestes “molts cops no són percebudes com a generadores de riquesa o de llocs de feina, perquè els empresaris sovint duen els treballadors de fora”, matisa Moussa Bourekba, investigador del CIDOB.


Però les inversions estrangeres també poden servir als governs de “bon fil argumental”, com al Marroc, opina Guadalupe Martínez Fuentes, professora de la Universitat de Granada. Després de la reforma constitucional del 2011, l’Executiu d’Abdelilah Benkirane “ha venut que el Marroc està substituint Turquia com a país més estable per a les inversions estrangeres. I la gent ha comprat aquest discurs”. El partit de Benkirane, l’islamista Partit de la Justícia i del Desenvolupament (PJD), ha guanyat les eleccions d’octubre del 2016 amb el 32% dels vots. I això, malgrat que, segons Souhail Chentouf, responsable de relacions externes d’Anfass, “el Govern de Benkirane es va llançar a desmantellar la majoria de les conquestes socials de les classes més vulnerables, com a alumne fidel de les directrius de l’FMI i del BM”.


Anfass és un moviment polític creat el 2013 per antics membres del Moviment 20 de Febrer, una peça més del mosaic d’aquelles esquerres que mai no han governat i que comparteixen els mateixos problemes que els seus correligionaris tunisians i egipcis: “Són partits de tall urbà i culturalment elitista. No connecten amb la gran base social del país”, valora Martínez Fuentes. En són prova els resultats de la Federació de l’Esquerra Democràtica —a la qual Anfass donava suport— en les eleccions del 2016: el 0,5% dels vots.


Sobre el concepte mateix de “l’esquerra” pesa un estigma, quan aquesta és associada als partits que sí que han manat i que es reclamen del socialisme àrab, o als sindicats tradicionals: “L’esquerra al món àrab no ha deixat, en general, una gran sensació de netedat. La gent veu els líders dels partits conduint Porsches i els dels sindicats, amb les famílies ‘endollades’”, critica Fekih.


Per Chentouf, el problema és el context de “voluntat de retrocés democràtic” per part del Govern, però també el fet que la Federació d’Esquerra hauria de construir-se “sobre bases més clares” que siguin capaces d’“imposar la justícia social com a agenda política”. Mentrestant, el potencial de protesta roman intacte, com han demostrat les mobilitzacions arran de la mort d’un venedor de peix a Al Hoceima aquest octubre.


La partida que guanya l’islamisme


Els islamistes han fet bandera de la set de justícia social, i els ha sortit bé: victòries al Marroc el 2011 i el 2016 (PJD), a Tunísia el 2011 (Ennahda) i a Egipte el 2012. Al Marroc, on governen amb la capacitat d’acció molt condicionada pel poder que mantenen el rei i el seu entorn —el Makhzen—, “la gent no els vota pas per les barbes, sinó perquè són partits verges i es presenten amb un programa anticorrupció i amb agenda social”, explica Bourekba. L’islamisme fa dècades que es treballa aquesta bona imatge: al Marroc, amb l’assistencialisme de grups com Justícia i Caritat, i a Egipte, amb la provisió de serveis socials, per part dels Germans Musulmans, allà on no arriba l’Estat. Per entendre els partits islamistes, diu l’investigador del CIDOB, “cal una aproximació profana, sense posar-se les ulleres occidentals. El PJD i l’ISIS no són el mateix”.


“Al Marroc el poder alimenta, a través d’ajudes materials, moltes associacions islamistes, que després influeixen en el pensament de la gent”, es queixa Aziz Baha, president de la Casa Amaziga de Catalunya. “L’islam com a font de legislació paralitza el canvi polític i social.” El poder reial i el PJD hi mantenen un matrimoni de conveniència. A Tunísia, hi conflueixen interessos per —potser— bastir un bipartidisme entre Ennahda i Nidaa Tounes, el partit governamental on s’ha refugiat una part de l’antic règim. Fins i tot a Egipte, on ara el president Al-Sisi ha il·legalitzat els Germans, aquests van fer una aliança efímera amb les restes del règim de Mubarak per barrar el pas als joves revolucionaris.


“Els joves estan molt desencantats”, explica González. “Creuen que els partits no els representen. Fa uns quants mesos, alguns parlaven molt de Podem, hi estaven molt interessats. Estan una mica com a Espanya abans del 15-M. I crec que, tard o d’hora, aquest malestar acabarà donant peu a un nou moviment social.”


És un malestar polític, però sobretot laboral. “La gran especificitat del Pròxim Orient i del nord d’Àfrica és que, en molts casos, l’educació no condueix al treball. La taxa d’atur juvenil hi és del doble que la mitjana mundial”, diu Bourekba, que també és gestor del projecte SAHWA, que entre el 2014 i el 2016 ha analitzat les opinions i perspectives dels joves en cinc països —el Marroc, Algèria, Tunísia, Egipte i el Líban— a través d’un estudi de camp de més de 10.000 persones. “Com més qualificats són els joves, menys probabilitats tenen de trobar feina, com a mínim una que respongui a la seva formació.”


Les associacions de llicenciats aturats són habituals al Marroc o a Tunísia. “La feina era la primera prioritat de les persones que es van revoltar, que en la seva majoria eren joves aturats”, explica Lina Ben Mhenni. “Quan parles amb ells, et diuen: la democràcia està bé, però jo vull feina”, remarca Bourekba. A Tunísia, el país que teòricament ha sortit més benparat de les ‘primaveres’, el 52% dels joves declaren a SAHWA que volen emigrar.


Avenços i conquestes, malgrat tot


Això sí, “la majoria dels joves de Tunísia citen la llibertat d’expressió com un avenç molt positiu”, explica l’investigador del CIDOB. En aquesta percepció són unànimes els analistes i activistes consultats per a aquest reportatge, com Monia Ben Hamadi: “Malgrat els reptes que queden per superar —alguns mitjans i bloguers encara són perseguits—, és efectivament una gran conquesta de la revolució”. Ben Hamadi és directora editorial d’’Inkyfada’, un mitjà associatiu en línia fundat el 2014 que proposa un periodisme crític. “Molts mitjans ‘mainstream’ encara són propietat de persones vinculades amb l’antic règim”, explica. “Els interessos politicofinancers i la concentració dels mitjans [són] l’amenaça principal per a l’establiment d’un paisatge mediàtic pluralista i independent.”


A Tunísia i arreu del nord d’Àfrica, també els amazics —almenys 25 milions de nord-africans pertanyen a aquest grup etnolingüístic— han provat de fer valer les seves reivindicacions. Al Marroc, “la majoria del moviment amazic es va apuntar al Moviment 20 de Febrer”, explica Aziz Baha. “Tan clara era la reivindicació, que un dels canvis a la Constitució va ser oficialitzar la llengua amaziga.” Les novetats, lamenta, no han anat gaire més enllà: “A Tamazga [nom que els amazics donen al nord d’Àfrica], els sistemes autoritaris sempre instrumentalitzen la qüestió amaziga per perpetuar-se en el poder”.


El Moviment 20 de Febrer segurament va donar un gran impuls a la construcció democràtica d’aquest país”, valora Souhail Chentouf, “i, encara que la reforma constitucional no va ser tan avançada com s’esperava, va permetre avenços significatius, com enfortir la institució de la presidència del Govern” davant del poder del rei “i el reconeixement constitucional de l’amazic [i] de la igualtat entre homes i dones”.


A Tunísia, l’ampliació de les llibertats ha estat terreny adobat per a l’aparició d’entitats com l’Associació de Suport a les Minories, que reclama la despenalització de l’homosexualitat —que encara comporta penes de presó—, denuncia actes judeòfobs i de discriminació contra els migrants africans, i defensa els drets de les dones.


“D’avenços formals i legals en els drets de les dones, n’hi ha hagut a Tunísia”, comenta Martínez Fuentes. “S’hi han eliminat clàusules de reserva de tractats internacionals que feien referència a la lluita contra la discriminació de les dones.” Tot i així, la reforma del Codi de la família —que encara estableix que la dona hereti la meitat que l’home— “ha quedat paralitzada perquè, quan es va proposar, el Govern va dir que la seva prioritat eren les polítiques de defensa i d’interior”.


A Egipte, “la lluita per incloure els drets de les dones en la Constitució va ser una batalla extremament difícil durant l’època de Mursi”, recorda Amal Elmohandes, de l’associació Nazra d’Estudis Feministes. Amb els Germans Musulmans al poder “vam veure un retrocés en els avenços fets per les organitzacions feministes en l’època de Mubarak”, diu Elmohandes, que recorda que “el moviment feminista a Egipte es remunta al 1919”. Ja amb Mursi fora, “la pressió de les feministes” del comitè que va redactar la Constitució del 2014 va permetre la inclusió d’articles com el requisit de reservar “un 25% d’escons als consells municipals, el dret de les dones a ser nomenades per a posicions de la judicatura i el mandat d’establir una comissió contra la discriminació”. Tot i que reconeix que caldrà una nova batalla per implementar-los, Elmohandes subratlla que “haver inclòs aquests drets en la Constitució és una victòria”.


La fortalesa del teixit associatiu


Elmohandes no ho esmenta, però Nazra és una de les entitats que estan patint les restriccions que les autoritats egípcies imposen a diverses associacions, i que inclouen congelació de fons i prohibicions de viatjar a l’estranger. El clima a Tunísia és més benèvol, i, decebuts amb els partits, els joves “s’han refugiat” al món associatiu “per continuar lluitant”, explica Ben Mhenni. En l’un país i en l’altre, Martínez Fuentes creu que la “mobilització social” és un dels grans llegats de les ‘primaveres’, “encara que a Egipte la contestació estigui sent ofegada”.


“A Tunísia”, continua la professora, “s’ha aconseguit fins a cert punt una interlocució entre associacions i política. Al Marroc, el règim també té connexió amb una part del teixit associatiu, però als més crítics se’ls exclou de l’equació”. És el cas dels revoltats del poble d’Imider, on Aziz Baha recorda que fa cinc anys que es protesta contra una explotació minera propietat de la família reial que, segons els mobilitzats, contamina l’aire, deixa sense aigua la zona i no hi aporta cap benefici socioeconòmic.


La societat civil a Tunísia és prou forta per fer de coixí de les mobilitzacions que hi continuen tenint lloc. “Al gener del 2016 hi va haver protestes de joves desocupats, i alguns continuen acampats davant dels ministeris”, recorda González. L’atur sempre plana. “Cap dels governs que han succeït a Ben Ali no s’ha interessat de debò per aquest problema”, lamenta Ben Mhenni: “Els joves continuen fent segudes per reclamar el seu dret al treball, garantit per la nova Constitució.”


“La decepció en matèria política i econòmica és amarga”, reconeix Fekih. “La revolució tunisiana ha estat confiscada per diversos actors, entre els quals els islamistes i la gent de l’antic règim, que tenen una gran experiència política”, corrobora Ben Mhenni. “Però precisament per això la nostra experiència pot haver estat positiva: almenys, n’hem après”, diu Fekih, i clou: “No pots ni imaginar-te la felicitat de sentir-te ciutadana del teu país per primer cop, amb llibertat. Era un dels objectius, i s’ha aconseguit. La consciència política i cultural, caldrà treballar-la de generació en generació. Potser ara només som al primer pas. I no volem que els nostres fills puguin dir que vam ser còmplices de no haver iniciat el camí”.


Publicat a Sentit Crític. T'hi pots sumar aquí

e-Butlletí
El teu correu electrònic
maig 2017
Dl.Dm.Dx.Dj.Dv.Ds.Dg.
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031